CARA NORD DE LES DROITES (pel corredor LAGARDE DIRECT)

Us animem a endinsar-vos a la pell de l’última aventura als Alps d’un dels nostres venedors de la botiga de Sabadell i Terrassa: l’Arnau.

Cara nord de les Droites des del refugi d’Argentière

En aquest article us resumim 3 intensos dies d’activitat per les imponents muntanyes del massís del Montblanc que començen sobre uns esquís el divendres al matí a Argentière i acaben diumenge al migdia a Chamonix sense haver utilitzat cap mitjà de transport extern i havent ascendit el cim de les Droites per la cara nord amb el Jordi Mons.

DADES TÈCNIQUES DE L’ASCENSIÓ

DIA 1: Aproximació fins al refugi d’Argentière. 9km / + 1600m

DIA 2: Ascensió al cim de les Droites (4.000m)
i baixada fins al refugi de Couvercle. 6,5km / +1400m / -1300m

DIA 3: Baixada fins a Chamonix. 10km /-1700 m

Ruta aproximada

MATERIAL UTILITZAT

  1. Esquís Hagan Ultra 82 amb fixació Xenic 10.
  2. Botes Arcterix Procline AR.
  3. Bastons Trail Black Diamond
  4. Joc de Tòtem Cams.
  5. Joc de Tascons dmm Wallnut Set 1-6.
  6. 4 Pitons d’emergència variats Kop de Gas.
  7. 8 Cargols de gel Petzl ( Laser Speed de vàries mides).
  8. Sac de dormir PALISADE de Marmot.
  9. Màrfega inflable Ultralight SL de Sea to Summit.
  10. 2 Sopars de liofilitzats i menjar variat durant el dia (barretes 226ERS, fuet, etc…).
  11. Jetboil Flash.
  12. Grampons Dart de Petzl en mode monopunta.
  13. Piolets Nomic de Petzl .
  14. Parell de cordes Gully de Beal de 60 m i 7.3 mm cada una.
  15. 8 Cintes extensibles lleugeres.
  16. Arnés Couloir de Black Diamond
  17. Frontal Actick de Petzl

A part de roba amb sistema de 4 capes (tèrmica, forro, primaloft, gore tex) i una jaqueta de ploma per als moments més estàtics i el cim. Tot transportat amb una motxilla sòlida com la Simony 40+8 de Vaude.

Pel que fa als guants jo portava 3 parells: uns de finets però impermeables i dos recanvis de gruixuts que van anar molt i molt bé quan els primers es van empapar.

RELAT DE L’ACTIVITAT

Tenint previsió de bon temps per quatre dies i havent arreplegat informació sobre l’estat de la paret decidim fer una ascensió clàssica amb el meu amic Jordi Mons. Però per donar-li un alicient més “clàssic” decidim fer l’activitat sense telecadires ni cap altre mitjà de transport extern.

Apromixamció per la glacera

El primer dia ens passa ràpid. Ascensió tranquila i a ritme lent però constant on arribem al refugi d’Argentière havent trobat un parell d’amics pel camí que aprofitem per saludar.

La primera part consisteix en remuntar les pistes d’esquí ( part més feixuga) i després seguir la glacera que dóna nom al refugi. Inmersos en un mar de pedra i gel que captiva la nostra motivació, hi arribem més ràpid del que pensàvem i per sorpresa nostra es troba totalment obert. Tot i que per sort, després d’una llarga conversa amb la guarda del refugi, ens deixa dormir a dins malgrat no tenir reserva. Nit de dormir poc, nit on tots els pensaments es barrejen amb els somnis i viceversa formant una massa de incerteses, motivació, adrenalina i felicitat.

Glacera d’Argetnière

El segon dia ens despertem ben d’hora i a les 2 ja sortim del refugi amb els ulls ben oberts i els esquís penjats a l’esquena. Aproximació ben lògica i directa des del refugi, no té pèrdua.

A les 4 del matí ens disposem a creuar la rimaya i començen les primeres dificultats. El vent de l’est que ha estat colpejant el cim tota la nit ha fet caure tanta neu de dalt que ha tapat tota la traça i toca obrir-la de nou. Com si fos una excavadora començo a cavar sobre la neu vertical una trinxera molesta i insegura que ens alenteix moltíssim el pas. Després de serpentejar 3 o 4 punts ben oberts arribo a la primera reunió on el primer llarg em saluda i em retorna el caliu que les hostilitats del primer tram m’havia robat.

REcupernat el primer llarg

Una mirada és suficient per comunicar-nos amb el Jordi que estem bé, motivats i just on volem estar. Comença la vertical. Els llargs es succeeixen amb rapidesa i armonia, el Jordi escala ràpid i decidit, això s’encomana, tenim al sensació de no perdre el temps i que el nostre moviment és fluid.

Arriba el cinquè i últim llarg difícil de gel. Espero que els spindrifts cessin perquè cada cop són més forts i encara no dóna el sol a la paret. Quan s’aturen surto escopetejat i, amb un somriure de complicitat, escalo els primers 20 metres verticals molt ràpid a mercès d’unes condicions òptimes. A partir d’aquí, tornen les molestes “mini-allaus” que em bloquejen el moviment i la visió durant llargues estones i em gelen les mans i el clatell. Els pitons de la reunió harmonitzen amb el sol que s’entreveu tímidament quan arribo a ella i em fan bategar el cor amb prou força per tornar a escalfar les mans.

Darrer llarg difícil
El Jordi recuperant el llarg amb sol

Un cop superat aquest llarg comença una rampa enorme i eterna. Més fins i tot del que podríem haver imaginat. Altre cop amb un ritme constant el Jordi aconsegueix fer la major part del corredor de primer i enllaçar amb un parell de llargs de sortida de roca a la part superior.

Amb una destresa i tranquil·litat del tot majestuosa es cruspeix els últims 100 metres sense cap patiment aparent i amb total fluïdesa. La cresta de gel somital culmina al millor final possible: una panoràmica des de les Jorasses fins a l’Aigulle du Midi passant pel Mont Blanc i la Dent du Geant.

Vistes del Cim

Un cop arribats a dalt i amb la foto de rigor baixem ràpid a trobar els ràppels que fa molt fred ! (A la foto ja se’ns veu prou geladets oi?).

Ciiiiiiiiiim !

Després de les típiques enganxades de corda, quatre crits perquè es desenredin i les ganes d’arribar al següent refugi arribem al final dels ràppels. Són més metres del que hem llegit a algunes ressenyes, cal anar tanto. Ara però, malgrat el cansament podem disfrutar d’una baixada d’uns 1000 metres de desnivell amb esquís per la cara Est de les Droites i la glacera de Telèfere que ens duran fins a Couvercle entrada la nit amb vistes precioses.

Rappels

Si bé ens havien suposat un pes extra durant l’ascenesió ara es convertiexen en els aliats perfectes per disfutar de l’adrenalina de la velocitat i d’una baixada molt més ràpida i dinàmica.

Baixada esquiant amb bones vistes

L’endamà ens llevem al bellíssim refugi lliure de Couvercle. Sense despertador, com uns autèntics “Dominguerus”, fent honor que era tal dia. Ens despertem amb les vistes de les Jorasses just davant, criadant nous objectius i tenyint-nos la retina de la seva cara Nord durant tot l’esmorzar.

La Jorasses TV del refugi

Ja amb els esquís als peus i un sol de justícia esquiem fins la Mer de Glace un corredor magnífic i ens endinsem camí a Chamonix on arribarem a l’hora de dinar. Durant aquest trajecte la sensació d’anar-se fent petit és més que evident, perquè al anar perdent desnivell quedes totalment engolit pels gegants de pedra que t’envolten. Sublim.

Engolits per les agulles

Chamonix és testimoni de la nostra penosa arribada que consisteix en no recordar que portava els esquís a l’esquena i xocar contra una senyal de tràfic i caure de cul a terra. Bé, millor caure aquí que no a dalt !

Arribem al cotxe satisfets, una mica adolorits i amb una amistat reforçada i plena de noves anècdotes, aventures i somriures a recordar.

1 comentari. Leave new

Ohhhhh!!!!!!! M’ha encantat!! Quin bon regal d’aniversari llegir aquestes paraules arnauet!!! Potxonarroooooo!! Per moltes més!! Quan tingui be el genoll lin fotem de nou! 😘😘

Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.
You need to agree with the terms to proceed

Menú